El succedani sempre perd davant l’original
Crec que aquest títol fa prou justícia als resultats a la Knesset (parlament israelià) del 10 de febrer passat. Contra tot pronòstic el centrista Kadima es va imposar d’un escó al Likud de Netanyahu, però per aconseguir aquesta minsa victòria es va endur tota l’esquerra israeliana després de fer vot “útil” a favor de Livni. Tot i això, les possibilitats que la llista laica i centrista encapçali el proper govern són remotes. El bloc de dretes (laica i religiosa) suma una majoria prou àmplia com perquè el Likud pugui desflorar la margarida. Tot i així, si Yisrael Beitenu, la dreta laica que representa principalment l’alià russa, opta per un govern secular Livni seria primera ministra —la segona després de Golda Meir— i el Likud s’hauria de conformar amb una de les carteres fortes, Exteriors o Defensa, això si el mateix Lieberman no se les reserva per a ell. En tot cas, un pacte de Kadima amb la formació dretana suposaria l’enuig de bona part del seu electorat i la fi d’un partit que va néixer a instància d’Ariel Sharon per encarar el procés de pau de manera pragmàtica.
Però el problema polític d’Israel és la progressiva desaparició de l’esquerra, la dels fundadors del somni sionista. Ja fa anys que no té discurs, concretament des de l’assassinat de Yitzhak Rabin el 1992 —encara que Barak guanyés les eleecions el 1999—, i això s’ha anat notant elecció rere elecció, amb l’electorat progressista i secular buscant alternatives per dipositar a l’urna. Així, el 2003 el gran beneficiat va ser el Shinui, que va desaparèixer tres anys després, tot seguit el GIL, el mateix Kadima, i fins i tot forces extraparlamentàries com els Verds o Ale Yarok, el partit a favor de la legalització de la marihuana.
Malgrat això, el partit laborista ha conservat una estructura molt potent, uns mitjans de comunicació afins, el suport de determinats sectors socials molt clau i, sobretot, l’omnipresència als sindicats i als kibbutzim. En canvi, els partits que han articulat un discurs israelià i d’esquerres com el Meretz i el Hadash —aquest segon, amb matisos— s’han vist obligats a treballar gairebé des de l’anonimat i ancorats en uns extrems a causa de la influència del discurs de dreta dura de Lieberman i els partits nacionalreligiosos, que a més, han centrat el Likud en l’aspecte polític.
El discurs de la dreta israeliana ja el sabem. Eretz Israel. I per ell continuaran lluitant per cada pam de terra i per expulsar tothom no jueu del que haurà de ser el seu Estat jueu, amb molta influència de la halakha, la llei religiosa. En canvi, l’esquerra s’ha d’erigir com l’alternativa per aconseguir un procés de pau que acabi amb la solució de dos estats, amb un Israel secular homologable a qualsevol altre estat europeu i amb una economia pròspera de la qual se’n beneficiï tothom. Però per això cal ser valent i fer discurs propi, perquè si jugues a fer de succedani votaran l’original.
Qui no hi veu és perquè no hi vol veure
Tal com he explicat en diverses entrades d’aquest bloc, sóc cada vegada més crític amb la informació que ens donen els mitjans de comunicació públics catalans sobre molts dels camps d’actualitat internacional. TV3 ens va vendre una pel·lícula molt especial sobre el conflicte entre Israel i Hamàs, però aquesta setmana també n’ha ofert una de prou patètica en relació al referèndum que va tenir lloc diumenge a Veneçuela —i no parlo pas de la corresponsal a l’Amèrica Llatina, que possiblement sigui la millor que tenim. Segons TV3, “si l’opció afirmativa guanya Hugo Chávez es convertirà en president perpetu de la República Bolivariana de Veneçuela”, ras i curt, i tota la informació es desenvolupa des d’aquest punt de vista. Quedo perplex. Com pot ser que TV3, una televisió que hauria de ser un referent de bona informació, emeti aquestes fal·làcies sense que no passi res? Per què caiem en aquest simplisme en política internacional tan propi de l’Espanya profunda? No ho sé entendre. Devem tenir uns professionals tan provincians que deuen agafar de referents El País i El Mundo, dos diaris d’un país amb passat i present imperial que encara té molts interessos entre l’oligarquia veneçolana que sempre s’ha repartit els trumfos del petroli. És això el que els mou en política internacional: no volen que a Veneçuela els descendents dels indígenes, els mestissos i els descendents dels esclaus africans governin el seu país, una parcel·leta ben generosa reservada fins ara als descendents del poder imperial espanyol, que per regla general, ni respecta, ni produeix, només malgasta.
En el referèndum de diumenge es votava la revocació del límit de presentar-se a dos mandats per part del president de la República, una llei tan “antidemocràtica” —entengueu la ironia— com tenim a casa nostra des dels ajuntaments fins al president del govern. Per què es diu, doncs, que Chávez es perpetuarà en el poder? Si parlem en termes objectius Chávez ha guanyat totes les eleccions de manera neta i democràtica d’acord al que diuen tots els observadors internacionals, que per sort no controlen ni el PSOE, ni el PP. Només va perdre un referèndum, exactament com el que es va aprovar diumenge, però amb la diferència que aquest cop ha sabut convèncer la població per aprovar l’esmena.
Els periodistes de TV3 ho tenen molt fàcil a l’hora d’atacar països d’arreu del món i qüestionar els seus principis democràtics. Israel, Veneçuela… Però és ben bé aquella dita que diu que “qui no hi veu és perquè no hi vol veure”, perquè a l’Estat espanyol el cap de govern menteix deliberadament, els òrgans del seu estat estan apunt d’anul·lar referèndums aprovats per la ciutadania, s’il·legalitzen partits, s’espolien països i el seu cap d’estat no ha estat mai escollit a excepció d’un tal Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España… on són els bons periodistes, el Quart poder d’una democràcia, per denunciar-ho? Es viu més bé sent un mercenari d’un grup empresarial…
La tendenciositat informativa de TV3 a Palestina
Desconec la política informativa oficial que té TV3 en el conflicte entre àrabs i israelians, el que sí que tinc molt clara és la tendenciositat dels seus corresponsals actuals. Tots dos són marcadament proàrabs en les seves cròniques, fins i tot sembla que competeixen entre ells per demostrar qui ho és més. Per la qual cosa la informació “objectiva” que hauria d’oferir sobre el conflicte la televisió nacional de Catalunya és molt fluixa, i no només això, sinó que sembla feta a mida per aconseguir aplaudiments en un míting d’EUiA. A ningú ja no ens sorprèn veure el nostre corresponsal el 2006 al Líban informant desacomplexadament de l’heroisme de Hezbollah, com si fossin la resistència civil libanesa al terror d’Israel…
Tot i això, després del conflicte de Gaza la línia informativa ja ha fet una nova passa cap a una parcialitat més pròpia d’un NO-DO de l’Aràbia Saudita que no pas del que ha de ser una de les televisions públiques de referència —a no ser que els nostres referents siguin TeleMadrid, CanalSur o Canal9, tota una declaració de mediocritat. Resulta que s’estan entestant aquests dies a legitimar el cop d’estat de Hamas a Gaza al·legant que van guanyar les eleccions a Al Fatah, que aquests segons són una organització corrupta i col·laboracionista d’Israel, i que si Hamas ha aprofitat el caos a Gaza per assassinar 30 dirigents d’Al Fatah és perquè és normal aprofitar-se de la guerra per revenjar-se dels adversaris polítics.
Aquesta particular visió de la política palestina va acompanyada de l’intent cada vegada més malaltís de trobar israelians que no estan d’acord amb l’ofensiva dirigida pel seu govern i mostrar-los com si estiguessin a un pas previ de l’exili per la discomformitat amb el seu govern o d’un judici sumaríssim. No ens ha d’estranyar pas, Israel és una societat democràtica i d’opcions polítiques n’hi ha a cabassos. En canvi, en cap cas es cerca ciutadans de Gaza que no estiguin d’acord amb llançar míssils Qassam a Israel que justifiquin la guerra santa del moviment de resistència islàmica Hamas. La informació depèn dels matisos, i mentre a Gaza hi governa per un cop d’estat un moviment islamista ultraconservador que es preocupa més de la jihad que no pas de l’alliberament nacional palestí o del benestar dels ciutadans, Israel és una democràcia consolidada, la primera i única que hi ha a l’Orient Mitjà —això sí, també amb moltes llacunes que no l’equiparen plenament amb les democràcies occidentals. I això TV3 no ens ho explica, ens presenta Israel com un país de grillats amb tirabuixons que són capaços de matar en defensa de la seva religió, tot obviant que el 60% de la societat israeliana és laica i que l’”israelià típic” de TV3 no arriba al 15% de la població i que, per més inri, rebutja participar a les forces armades perquè no creu en l’Estat d’Israel perquè no va venir de la maneta del messies.
Però el més trist de tot és que mentre a casa nostra es juga a ser més parcial que TeleMadrid, la BBC, que és i serà un referent, continua fent una política informativa el màxim objectiva possible sense caure en les intimidacions de força o de llàstima de l’islamisme internacional. Més valdria desar el kefieh i la kipà i preocupar-nos per donar informació contrastada el més objectiva possible.
Columna de fum a Washington
L’home del 2008 segons la revista TIME, Barack Obama, ja ha arribat a Washington per prendre possessió de la presidència dels Estats Units i per instal·lar-se a la Casa Blanca per un mínim de quatre anys. Obama ha anat a Washington en tren des de Philadelphia, tal com va fer Abraham Lincoln, el president que va abolir l’esclavatge. Amb aquest gest se’n va el candidat Obama, l’home que va ser per mig món la icona de l’esperança, del canvi, del fum, per donar pas al 44è president dels Estats Units d’Amèrica, que haurà de tocar de peus a terra i que haurà de donar respostes i solucions als seus ciutadans.
Si jo fos nord-americà possiblement també hagués votat Obama —és el que té el sistema bipartidista—, tanmateix, no el trobo un polític excepcional i sóc escèptic en la seva manera de fer: paraules boniques i buides, personalisme heroic, relat de superació i l’entusiasme i la il·lusió de molts ciutadans anònims que desinteressadament han fet campanya per ell. A més a més, les seves propostes programàtiques no aporten res de nou i es limiten a ser una actualització del programa demòcrata amb què Bill Clinton va guanyar les eleccions el 1996. Per tant, estiguem a punt pel fum perquè el nou president o bé no solucionarà els problemes dels nord-americans o bé ho farà de la mateixa manera que ho han fet els seus predecessors malgrat que s’hagi passat la campanya dient que era diferent.
Els seguidors d’Obama són conscients que hauran de tenir paciència. Saben que li hauran de donar temps perquè pugui implementar el seu estil en un dels centres de poder més influents del món, tot i això, quan una campanya es basa en els sentiments aquests també afloren després del dia de les eleccions, i la il·lusió desproporcionada es converteix en decepció en les mateixes mesures.
No sóc dels que espera el descarrilament d’Obama —tant de bo això no passi—, però sí que és veritat que espero que l’estil de fer política a base de paraules i no dels fets —a què tant ens ha acostumat ZP— rebi un càstig sever a les urnes, i per això, és necessari que els mitjans de comunicació es dediquin a fiscalitzar els programes electorals i l’acció de govern en comptes de vendre relats de sucre de la vida privada de cadascú. Per guanyar les eleccions del 2012 a Obama ja no li valdrà el seu relat, sinó que haurà de basar-se en el compliment del seu programa electoral i en l’efectivitat de les seves propostes. Serà capaç de fer-ho? Dependrà de la complicitat dels mitjans de comunicació.
Els cínics no serveixen per aquest ofici
Aquests dies hem pogut comprovar que el conflicte araboisraelià és un dels principals focus d’atenció mediàtica del món occidental. El maniqueisme extremista de la visió del món no es va acabar amb la caiguda del mur de Berlín, tot el contrari, i encara més quan és molt fàcil identificar cadascun dels elements que formen els dos bàndols gràcies al mai prou apreciat porqueig negligent d’alguns suposats periodistes. Uns són descrits caricaturescament amb tirabuixons, barret i barba i lluiten per un país que sortia anomenat a la Bíblia, i els altres, mentre tenen la dona parint a casa, porten kefieh (mocador palestí), una fona per llançar pedres i volen fer fora el colonitzador europeu que els usurpa les terres i són tots nens. Això que pot semblar còmic és el que ens expliquen els mitjans de comunicació cada telenotícies mentre dinem i sopem amb la família, els amics o els companys de feina, cosa que fa que en parlem i que n’expressem el nostre punt de vista. I partim de premisses falses i de mitges veritats.
La simplicitat —i la banalitat— amb què retraten el conflicte per excel·lència del segle XX fa que sigui molt fàcil prendre partit per uns o altres, i ho fem amb un marge molt petit de pensar que potser ens estem equivocant. El conflicte és prou allunyat de nosaltres per exculpar-nos de qualsevol exageració, de qualsevol fal·làcia, de qualsevol ignonímia que fem servir per reforçar un argument a favor o en contra dels “nostres” o els “seus”. Però hi estem enganxats, tal com si fos un serial d’èxit o la lliga de futbol. Hem de ser d’un bàndol i defensar-lo fins al final, així ens creurem altruistes o tindrem tema de conversa en funció de cadascú. Per cada mort que faci Israel recorrerem amb una facilitat molt gran a la comparació amb Hitler, i si encara ens queda una mica més de cinisme per emprar preguntarem retòricament si l’Holocaust no els va servir per aprendre el que no s’ha de fer. En contraposició, atribuïrem al terrorisme internacional tota acció violenta dels palestins, fins i tot la de l’adolescent barbamec que llança pedres als soldats per treure pit davant les noies. Però no és això.
Occident està perdent el bon periodisme per culpa de la massificació, de la capitalització de la informació, i es limita a explicar les guerres de manera vanitosa entre bons i dolents, tal com si miréssim una pel·lícula funesta. Avui el periodisme de masses es limita a vendre entreteniment, només cal veure que les darreres guerres més mediàtiques com la Guerra del Líban de 2006 i l’ofensiva de Gaza actual han tingut lloc en períodes de vacances, que és quan hi ha més gent emmandrida davant el televisor amb ganes de passar l’estona. Així atrapen més públic.
Quan hi ha guerres els partits polítics saben que han de fer campanya i aconseguir la centralitat de l’opinió pública d’acord als seus interessos. Tots recordem el govern espanyol del PP amb Aznar al capdavant fent-se una foto molt famosa a les Açores, o el cartell d’ICV on un sortidor de benzina apuntava al cap un nen àrab iraquià, aquest cartell era a cada estació del metro de Barcelona en un moment en què l’opinió pública era desfavorable a l’ocupació de l’Iraq.
No podem tolerar que les guerres es converteixin en un circ. Arran de l’ofensiva de Gaza hem vist el trist paper de Joan Saura —conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya i alhora membre d’un partit del sistema que els seus dirigents autodenominen antisistema— manifestant-se a escassos dos metres d’un encaputxat amb passamuntanyes i una pistola que incitava a la violència. O a la dreta espanyola, que en un intent d’aconseguir minuts de telenotícies organitza a Madrid una manifestació a favor dels bombardejos pròpia dels mafdalniks —l’extrema dreta religiosa israeliana, minoritària entre els hebreus. Per uns la manifestació amb encaputxats i pistoles és una “performance”, per altres tot s’hi val contra el “terrorisme”, un terme avui dia vague que vol dir moltes coses i alhora no vol dir res en concret. Igual que la paraula “sostenible”.
Ni els kefiehs de Gonzalo Comella arreglaran el món, ni bombardejar a tort i a dret acabarà amb el terrorisme. Qui sap què és viure una guerra sap que no hi ha ni bons ni dolents. Les guerres per definició són dolentes, són un encadenament de crims, de revenges, d’odi, i la població civil és qui en pateix les pitjors conseqüències. La sang crida la sang, i el que no es pot fer des d’Occident és atiar el foc en comptes d’apaivagar-lo i aportar solucions possibles. Però a la societat de la informació estem cedint el protagonisme al públic, i davant la competència se cedeix l’espai als extrems i els extrems per sobreviure necessiten tensar la corda, necessiten fer perdurar el conflicte i banalitzar la informació. Tal com deia Kapuscinski «els cínics no serveixen per aquest ofici», tenen massa poder i són molt perillosos.